Raimon, imprescindible. El temps cantat, el temps contat, el temps comptat – por Josep A. Vidal

Raimon, imprescindible.

El temps cantat, el temps contat, el temps comptat

Raimon ha celebrat recentment el cinquantè aniversari del seu primer concert a Barcelona, i ho ha fet de la millor manera, dalt de l’escenari, cantant davant el seu públic, que va omplir de gom a gom el Gran Teatre del Liceu.

El pas del temps no ha malmès l’energia i la força de Raimon dalt l’escenari, ni la nitidesa de la seva veu. Pocs cantants poden cantar com ell, amb 73 anys, les cançons que cantaven als 20 anys, i amb tanta força.

Les cançons i la veu del Raimon jove em van captivar des del primer moment. Recordo perfectament la meva impressió quan el vaig sentir per primera vegada, un diumenge a la tarda, per la ràdio. Van transmetre “El vent”, la primera i una de les poques cançons que aleshores constituïen el seu repertori. En el seu primer concert a Barcelona va cantar tres cançons, que eren aleshores, probablement, la seva obra completa.

Després, la seva obra va anar creixent, i ell es va anar consolidant no solament com a “cantautor”, sinó com un músic i un intèrpret excel·lent; i va esdevenir també expressió i veu dels sentiments d’un poble: en l’oposició contra la dictadura, en la fidelitat a la llengua, en la difusió dels nostres grans poetes, en la interpretació dels fets i els neguits de les generacions que hem anat creixent i envellint amb ell. Des d’aleshores, des d’aquell primer descobriment, tinc la sensació que Raimon és indestriable de la meva història personal i, suposo basant-me en una evidència molt contrastada, de la història de la meva generació. Amb ell, amb les seves cançons, vam saber, vam interioritzar i vam poder dir que venim d’un silenci antic i molt llarg, vam aprendre a dir no, vam aprendre que som una llum que s’apaga, el gran fum de la terra. Raimon va posar veu als nostres sentiments i als nostres valors…

Un dia, en un trajecte en ferrocarril urbà a una hora desacostumada, em vaig asseure en un vagó gairebé buit… Davant meu s’hi va asseure en Raimon. L’un i l’altre amb l’aire distret, amb aquell posat d’indiferència un xic incòmoda que adoptem quan el fet de compartir l’espai públic ens obliga a la proximitat. Mentre el ferrocarril transitava per la foscor del túnel, jo mirava amb aire absent la seva figura reflectida en el vidre de la finestra. Tenia temps i espai per provar la conversa; teníem, de segur, coses en comú, fins i tot compartim amics personals, amics que ho són de l’un i l’altre, i coneguts; moltes lectures i preferències per compartir… En altres casos semblants no m’ha faltat l’empenta per iniciar la conversa, si he tingut oportunitat de fer-ho amb naturalitat, sense molestar l’altre… Amb en Raimon, però, vaig restar en silenci, sentint la complicitat dels qui, havent compartit sovint llargues converses i havent parlat de tot el que els importa, havent fet moltes hores, dies, anys de camí plegats, comparteixen un silenci expressiu, tan ple de tantes coses, tan ple de tants i tants moments, tan ple de temps… El temps cantat, el temps contat, i el temps comptat de què ens parla una de les cançons de Rellotge d’emocions, el darrer disc que ha enregistrat.

He escoltat les cançons d’en Raimon sempre, en els moments més diversos. Ell ha compost la banda sonora de la meva vida fins ara. Dia a dia. Potser per això, ara que, com canta en Mentre s’acosta la nit, una de les cançons d’aquest darrer disc, em veig a mi mateix “amb més records que projectes, / amb més passat que futur, / amb un present prim, com sempre, / amb una vida que fuig…”, no puc evitar, en escoltar les seves cançons, un ofec de melangia. I també és la seva veu la que expressa aquest sentiment, aquesta “punxa del temps” que se’m clava al pit; el temps inabastable, amb tot el que comporta, amb tantes absències…

Des d’amples indrets d’oblit
venen cares estimades,
mirades que m’han mirat,
les boques que m’han parlat,
les veus que m’acompanyaven.
Aquells peus que m’ensenyaren
a estar dret i caminar,
i les mans que em protegien
agafant les meues mans
i els braços que m’abraçaven.
Quina dolçor intangible
habitava al meu voltant.
Com m’he sentit estimat,
com m’he sentit estimat.

Raimon no és només un cantant excel·lent i un home coherent, és també un excel·lent poeta:

Mentre s’acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s’acosta la nit.

El pas del temps no és èpic, per això no es pot explicar mai en termes de victòria. Pel que fa al pas del temps, no hi ha herois ni víctimes, ni actors ni comparses… El temps, en la mesura humana, es mesura en projectes i en records. Recordo que Josep Maria Espinàs va escriure en un article que s’adonava que es feia gran quan veia que el món s’anava omplint de joves. També el temps se’ns va omplint de records. I els records més urgents, els més punyents, no són grandeses ni misèries, si tenen algun valor no és pas per l’èpica ni per l’ètica; són fets que han estat simplement viscuts i, molt sovint, després, fins i tot oblidats, fets que ressusciten sense saber per què amb una evidència sorprenent. Les “punxes de temps” que en Raimon evoca en aquesta cançó que us convido a escoltar: Punxa de temps, del recull Rellotge d’emocions:

Rellotge d’emocions que no s’esborren.
Martell de llum, falç de treball, punxa de temps.
El primer de maig ma mare i jo cantàvem
-en veu baixa-
aquesta lletra de la Internacional:
“Arriba los de la cuchara,
abajo los del tenedor,
que mueran todos los fascistas,
Visca el braç treballador”
Oh, sí.
Rellotge d’emocions que no s’esborren,
Martell de llum, falç de treball, punxa de temps.
Branca i llavor d’un temple antic.
Desades a l’oblit que ja ens espera.
Oh, sí, punxa de temps.
Oh, sí.

Els records ens retornen presències, ens retornen instants de diferents presents inabastables, irrecuperables… Fins i tot allò que perpetua esdevé també absència… Nosaltres mateixos, cadascú, som allò que hem estat, i ens sabem, com el passat, inabastables. “Com m’envaeix el cos la teva absència, / com desaprenc les coses que sabia…” No us en dic més: sentiu aquesta bellíssima cançó –aquest bellíssim poema– d’amor… Quan el present s’aprima més que mai, quan en la presència de l’altre estimem i posseïm tantes absències…

A l’estiu quan són les 9:

A l’estiu quan són les nou
són les set hores de sol
aquí, per ara.
A l’hivern quan són les nou
són les vuit hores de sol
aquí, per ara.

Com m’envaeix el cos la teua absència,
com desaprenc les coses que sabia,
com cada nit que passa i cada dia
sent el desig de la teua presència.

A voltes pense que sense tu
no hagués fet res, mai de la vida.
A voltes pense que amb tu
no faré res mai de la vida.
Quan pense que pense aquestes coses
pense que sóc un desfici enamorat.

Per a que tu pugues ser tu
jo no he deixat de ser jo,
per a que jo puga ser jo
tu no has deixat de ser tu:
Tu i jo hem volgut
sempre ser-ne dos.

El temps cantat, el temps contat,
el temps comptat, que ara em queda
I que no sé si el cantaré, si el contaré,
si el comptaré, ni si me’n queda.

El temps cantat, contat, comptat… Que no sé si el cantaré, si el contaré, si el comptaré…

Ni si me’n queda.

Josep A. Vidal